Adéu, Jane! neix d’una necessitat personal de reivindicació i reconciliació: Quan era adolescent vaig haver d’acomiadar-me d’un dels meus pits. En aquell moment, el meu major complexe era aquest pit. La meva relació amb ell no era gens sana. M’avergonyia. No l’ensenyava a ningú. No parlava d’ell a ningú. Era el meu secret més gran.

Amb els anys, he conegut moltes noies i moltes dones que tenen -o han tingut- la mateixa relació turbulenta amb els seus pits. Moltes vegades, amb uns pits sans. Sans… però no «perfectes». Els pits, per una dona, són una part del cos molt important, amb la que mantenim una relació molt particular. Socialment, però, aquesta relació no s’ha cuidat gens. Al contrari: vivim engabiades en un imaginari de cossos poc realistes, bombardejades amb imatges que ens diuen «com hauríem de ser». Les nenes creixen mirant-se al mirall espantades, per enfadar-se després, i acabar amagant o dissimulant tot allò que no els agrada de si mateixes. Necessitem visibilitzar la diversitat dels cossos -dels pits, en aquest cas-, apreciar-ne la bellesa i, sobretot, aprendre a relacionar-nos amb ells d’una forma sana, des de l’acceptació i l’estima pròpies.

Adéu, Jane! em va venir al cap dins d’un escàner, mentre em practicaven la ressonància magnètica prèvia a la quarta operació del meu pit. La vaig començar a treballar amb els Clandestins, un grup d’alumnes d’interpretació, al centre d’arts escèniques L’excèntrica. El resultat i el feedback rebuts van ser emocionants i encoratjadors. Els cursos següents vaig seguir-la treballant amb altres grups d’alumnes de la mateixa escola. Finalment, i juntament amb Juanjo Marín, hem decidit fer un pas més i professionalitzar l’espectacle.

Clara Moraleda
(Text de l’autora)