Vilamacolum
Vilamacolum està situat al marge esquerra del riu Fluvià, el seu territori és planer. Els seus conreus són de cereals, blat de moro, farratges per al bestiar amb fruiters (pomeres) i ramaderia juntament amb serveis turístics
L’ESCUT DE VILAMACOLUM
Des dels seus orígens Vilamacolum ha format sempre part del comtat d’Empúries. El primer senyal amb el qual el poble es dotà fou una creu, encara que no se’n saben les motivacions i, per tant, és un senyal a enquerir. Es creu que cal recuperar-lo i organitzar-lo de manera que pugui diferenciar-se d’altres semblants, sense perdre la seva senzillesa. A tal efecte es creu que l’escut hauria d’ésser caironat, de sable, amb una creu patent rectilínia concavada d’argent. Per timbre una corona mural de poble.
Santa Maria de Vilamacolum
Leesglésia parroquial de Santa Maria de Vilamacolum és a l’extrem oriental del poble. Va ser restaurada, bé que, a causa de la feblesa dels murs i la manca de fonaments sòlids, es va haver de refer de nou l’edifici pedra a pedra; foren eliminats, amb un criteri potser excessivament arqueologista, elements de fortificació posteriors i alguns afegitons no mancats d’interès. És un edifici romànic bastit en dues etapes ben diferenciades: l’extrem oriental de l’única nau i l’absis semicircular són del segle XI, potser de la segona meitat, mentre que una gran part dels murs laterals de la nau i el frontis són d’època romànica avançada (segles XII-XIII). Tot i que l’església fou iniciada al segle XI, la seva qualitat de parròquia no apareix en els documents fins el 1270. (fragment extret de l’Enciclopedia.cat)
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada va passar llargues temporades a Vilamacolum, ja que la família del seu marit Jordi Geli era propietària, des de segles ençà, d’un casal situat en aquest petit poblet.
Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més «modernes», els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any «los grans collits en l’anyada» i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica…
Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès del segle XVIII.
Els maldecaps de Pere Geli – Anglada, Maria Àngels
